L’origen de les tapes

La tapa és avui dia una costum nacional molt arrelada al nostre país. Tant per a locals com per a turistes, aquesta petita porció de menjar que serveix per acompanyar una beguda, forma part de la cultura gastronòmica espanyola i s’ha convertit en tot un ritual en molts punts del territori. Però, quina és la seva història?

La tapa va néixer fa menys d’un segle i va passar de ser un menjar humil amb un símbol gastronòmic d’Espanya. De fet les tapes va començar a popularitzar-se en la segona meitat del segle XX, encara que tenen un origen una mica incert.

N’hi ha que asseguren que va sorgir a Cadis arrel d’una anècdota protagonitzada pel rei Alfons XIII durant la seva visita a la ciutat andalusa. Explica la llegenda que el monarca abans de tornar a palau es va aturar al Ventorrillo del Chato, una venda que encara existeix actualment. Alfons XIII va demanar una copa de vi de Jerez, però les mosques amenaçaven en banyar-se al seu got. Per evitar-ho, un cambrer va cobrir el got del monarca amb un tall de pernil. Quan el rei va anar a donar un glop, el cambrer li va explicar: “Li he posat una tapa perquè no entrin mosques a la Copa”. Li va agradar tant l’invent que va demanar una altra ronda de Jerez, amb una altra “tapa” i d’aquí va sorgir i es va popularitzar la idea.

Cap de les teories té una base documental ferma, però si en alguna cosa coincideixen sobre l’origen de les tapes és situar-lo en territori andalús. La primera font documental que parlava de tapes – amb el seu significat actual – va ser la revista La Alhambra, publicada a Granada el 1911. I va ser en aquestes dates quan van arribar a Madrid les primeres botigues de queviures andalusos, similars al que ara entenem per un tablao flamenc . Aquests establiments servien tapes per acompanyar els fins i manzanillas.

Els plens es van posar de moda ràpidament entre les elits intel·lectuals i econòmiques de la capital. Però el gust per les tapes es va accentuar després de la Guerra Civil espanyola. Les penúries econòmiques de la població no permetien anar a un restaurant, però sí – a uns pocs – els donava per entrar en un bar a prendre unes patates braves.

Les freidurías i els bars de tapes van fer el seu agost en temps de postguerra. I al mateix temps van començar a agafar protagonisme al País Basc els primers bars de banderilles o pintxos. Tot a semblança dels antics colmados andalusos. Amb els anys, la manera d’entendre el tapes s’ha diferenciat en funció dels costums i tradicions de cada regió. Per exemple, a Granada, Jaén o Lleó les tapes són gratuïtes i molt completes. A Madrid, Valladolid, Salamanca o Badajoz s’alternen els llocs on ofereixen tapes gratis amb les de pagament. A Bilbao, Sant Sebastià o Vitòria el costum és pagar els pintxos.

En els seus inicis, les tapes no eren més que un tros de pernil, xoriço o formatge. En l’actualitat, més enllà de les taules d’embotit trobem mini entrepans de llom, xoriçets a la sidra o guisats de tota mena. En definitiva, tots els plats poden tenir la seva versió “mini”.

Les tapes, per la seva dimensió social, i la seva capacitat d’afavorir la conversa i les relacions socials han triomfat ja per tot el món. Si a això li sumem el seu preu econòmic i la varietat d’aliments que podem menjar en un mateix àpat, podem entendre per què les tapes s’han colat en el nostre receptari popular. En definitiva, anar de tapes s’ha convertit en un dels entreteniments principals a l’Estat espanyol. T’apuntes a provar les nostres a La Cuina de Laietana?